Ja enyoro el tacte d’unes mans donant-me caliu i la
mirada d’avidesa trobant plaer endinsant-se en mi. En aquest banc vermell de
l’estació estic joiós gaudint del sol que m’escalfa la pell. La solitud que
sento fugirà en el moment que algú vulgui ser amb mi, deixaré a la curiositat
d’uns dits que m’obrin per a facilitar l’exploració del meu l’interior. Creurà
que m’ha trobat però en realitat jo l’haure atrapat. Sóc un vell atrotinat amb el
llom desfet, d’anar amunt i avall, però tinc moltes histories que explicar.
En Joel, recolzat a
una reixa de l’estació de Sant Pol, observa els futurs passatgers esperant el
tren rumb a Barcelona. Cap d’ells mostra interès en el llibre vell, que
assolellat i sol, descansa en el banc vermell.
Ell si l’ha vist i
l’agafa. No sap què fer, dubta entre preguntar a les persones que té més properes,
per si és d’algú, o bé anar al bar on venen el bitllets i deixar-lo per si el
reclamen. Les portes obertes del tren li aclareixen la indecisió, puja amb el
llibre sota el braç. Seu a banda de mar i encarat a ciutat. Es mira la coberta,
“Momo” Michael Ende. En Joel creua
les llargues cames intentant fugir de la tímida fricció dels genolls que té al
davant. Mira de trobar el resum del llibre però nomes descobreix una ressenya
biogràfica de l’autor.
−L’estàs llegint? Jo
el vaig llegir a l’ institut. Em va agradar molt.
La decidida i alegre
veu femenina li aixeca tímidament els ulls del llibre. En Joel perdut dins la verdor que l’interroga, s’atura
per un instant dins el blau serè de la infinita andana sense estació, doncs a
ella no li cal resposta.
Ell no ha gosat mai enraonar
amb desconeguts ni al tren ni en lloc. Si per casualitat algú s’ha dirigit a
ell, les seves respostes no han anat mes lluny de somriures desdibuixats.
Avui però, el dia
s’ha llevat diferent, és el seu primer dia de treball, el sol ha començat ha desfer
el fred, el color del mar ha tombat cap a un blau mes amable, ha trobat un
llibre. Ara una guapa pel-roja, pigada i d’ulls verds, de la que ha estat intentant
evitar, amb dissimulats moviments el frec dels seus genolls als texans, li
parla. Ell no la pot defugir amb un somriure desdibuixat, perquè avui el dia s’ha
llevat diferent.
−No, no l’he llegit.
De què va el llibre?
La Júlia quan resumí
el llibre a l’institut, va obtenir la nota més alta de la classe. Encara se’n
recorda prou bé, sap què pot impressionar al noi.
−Va d’una nena, la
Momo, que viu sola. Tots els veïns l’ajuden i xerren amb ella fins a un dia en
que apareixen els lladres del temps. Llavors, la gent deixa de enraonar, riure,
passejar... només treballen, cal que estalviïn temps. La Momo lluita contra
ells, vol recuperar als seus amics de les urpes dels homes grisos...
Que no els veieu! son per tot arreu. Homes grisos que
no s’aturen ni a gaudir del mar, en mirar per la finestra, només veuen a l’horitzó
la ciutat on van a treballar. Sort que hi ha noies com aquesta, parlant amb
passió.
En Joel ha escoltat
envalisat la veu de la Julia. Llisca els dits pel llibre, l’obre i a la
contraportada hi troba tot de dates manuscrites acompanyades de llocs. Una nota
a peu de pàgina li aclareix.
“Cuando me hayas
leido libérame donde tu creas más conveniente. No olvides anotar la fecha y la
Ciudad donde me has dejado”
Méjico 27 septiembre
2001... Sevilla 15 enero 2003, Manises 8 mayo 2008,..... Sant Pol de Mar 20 març
2013.
Propera parada,
Vilassar de Mar. Próxima parada, Vilassar de Mar.
Encoratjat per la
descoberta, que no comprèn malgrat haver-la llegit, en Joel li mostra el llibre
obert a la noia perquè pugui veure el que hi ha escrit i pensa que, potser, el
pot ajudar a aclarir el misteri.
És el primer llibre rodamón
que veig! He sentit a parlar que aquest llibres van de mà en mà, no tenen
propietari. No sé si m’entens? En Joel nega amb el cap. Intento explicar-ho
millor, en aquest llibre el primer lector, segurament la persona de Mèxic, li
va agradar i va decidir alliberar-lo per que poguessin llegir-lo d’altres
persones, va posar la data i el lloc per que qui el trobés sapigués una miqueta
per on ha estat. En Joel es mira pensatiu a la noia, acarona amb els seus llargs
dits al vell viatger.
−Llavors si no
m’equivoco el llibre porta viatjant a la vora de dotze anys. Que fort! No m’estranya
que estigui atrotinat i amb el llom quasi desfet amb tot el que ha voltat. −
instintivament l’ensuma, mirant de trobar histories en les olors impregnades a
cada full del llibre.
−T’imagines el que
ens podria explicar? −diu al treure el nas d’entre les pàgines.
Et podria explicar secrets de les llars on he estat.
Et podria rebel•lar, que hi ha lectors que han doblegat les meves fulles per
marcar el punt, d’altres han utilitzat, fotos, calendaris, fulles seques,
bitllets de metro.... Et podria parlar de les mans, grans, brutes, suaus, aspres... Et podria anomenar
infinitat de llocs en els que m’han llegit com hospitals, platges, trens,
vàters, avions... Et podria parlar del noi que em va tacar d’oli, a la pàgina
cinquanta sis, mentre menjava un entrepà .... Et podria explicar ...
Que en faràs del
llibre? El llegiré, això segur, de la manera que l’has resumit em moro de ganes
de llegir-lo i desprès... Potser ha arribat l’hora de jubilar-lo, no veus quin
aspecte té! Sí, potser sí que li vingui de gust retirar-se de les andanes. Per
cert, em dic Júlia i tu ets? Encantat Júlia sóc en Joel.
La veu del tren els
anuncia la propera parada, Sant Adrià del Besos. En Joel pensa en el llibre
trobat i en la Júlia, l’atzar ha obert una porta que a ell no li bé de gust
tancar. Li queden poques parades per evitar-ho.
Amb la delicadesa d’una
papallona replegant les ales per estar en repòs, tanca el llibre, i amb la mateixa subtilesa
l’acaricia mentre es mira la Júlia.
−Li donaré refugi a
casa meva, intentaré de millorar el seu aspecte. Tinc una bona pila de llibres,
però ell no serà un més, no m’importa que sigui una quarta edició per a mi és
un exemplar únic, rar si tu vols, té magnetisme...
Com tu Júlia un
magnetisme que no sé perquè però que m’atreu, pensa en Joel.
−Et sembla si et passo
el meu telèfon? jo ja baixo a Clot, un dia si vols quedem i parlem... de la Momo
En Joel i la Julia
s’han intercanviat els números de telèfon. Ell baixa a Clot i la Júlia continua
fins a Catalunya.
Tenen raó ja no estic per viatjar. Ell ha promès empolainar-me
i amb l’esperança de la nova imatge ja tinc ganes de fer tertúlia. Quins autors
tindrà a les prestatgeries de casa seva? Potser en Proust?, E Fromm? E.de
Lucca?, Machado? Delives? Espriu? Kafka? Pedrolo? Rodoreda? ... Si te L’ombra
del vent, em dirà la ubicació del cementiri del llibres oblidats? o potser te en
Cervantes i m’ensenyarà ha espantar molins de vent? o les Veus del Panamo m’explicaran
els secrets que suren a les seves aigües?, ...
És un plaer sentir les seves mans tebiones donant-me
caliu i la mirada profunda i plena d’avidesa endinsant-se en mi. La solitud que
sentia ha fugit des del moment que en Joel ha volgut ser amb mi. A més m’agrada
el pessigolleig encuriosit dels seus dits endinsant-se al meu interior. Ell ha
cregut que m’ha trobat però en realitat he estat jo que l’he atrapat.
Entrades
